Quanta raó tenies Papitu

Estiu del 2017, han passat 25 anys de les detencions d’aquell estiu del 1992 , era any d’olimpíades a Barcelona i van venir les detencions de persones que estaven al voltant de l’independentisme, que beneit era, pensava que això no podia passar , que la llibertat d’opinió estava garantida a Espanya i que les tortures no podien existir.

Han passat 25 anys i l’obscurantisme continua present , la frase “sin violència todo es possible” es una mentida gran com el pebeter de l’estadi olímpic. Un taxista amic m’explica com el medis de comunicació manipulen la informació de la seva vaga, li dic benvingut al club, els anarquistes veiem com des de el poder polític i mediàtic es manipula i tergiversa la nostre lluita.

Papa, pare,Papitu t’agraeixo la teva lluita quan jo creia que vivia en una democràcia. El teu llegat es bo, la teva saga creu en la llibertat de les persones i que un altre mon es possible

Estat, església, poder, oligarquies, el temps no us canvia.

Escoltant a Mary Lou Cook

“Per obrir nous camins, hi ha que inventar , experimentar, créixer , assumir riscos, trencar les regles, equivocar-se… i divertir-se.”

                                  Mary Lou Cook

Torno a visitar el Poble Nou, els cursets de Cibernarium son molt interesants i profitosos .

Han passat quaranta anys de les meves primeres visites , treballant amb una empresa de transports. En aquest barrí estaven les agencies de enviament als pobles

El canvi del barri es espectacular , un abans i un després .Quaranta anys son pocs però suficients per que el salt del segle XX al XXI hagi estat espectacular.

Dos cançons en dues èpoques diferents , com diuen els físics la energia no es destrueix, es transforma.

“Una meravellosa energia, prové quan s’ajuda a algú”.

                                                  Mary Lou Cook

Noves coneixences , potser noves amistats, la vida continua.

“En todo sitios y en ninguno.Dispersos, inalcanzables

Estiu de 1976 , primera Festa Libertaria a Barcelona. Comencem a viure l’esperit de l’anarquia , paraula vilipendiada per l’Estat , per el Poder , per els privilegiats i per els que creuen que perdre alguna de les coses que tenen es fatal per la seva vida.

Als anys vint van detenir a Rafael Torres Escartín , després de múltiples interrogatoris i pallisses , es interrogat per el general Martinez Anido, que li demana que li digui on estat amagats els seus companys ,la seva resposta ho diu tot: “En todos los sitios y en ninguno.Dispersos, inalcanzables.”

Aquets esperit mai el podran frenar , perquè cada generació dona una nova onada llibertaria que veu en l’anarquia l’únic valor segur  perquè la humanitat sigui respectada.

Hi llegit el llibre de Francisco Alvarez, “Lluvia de agosto. ¿Quién disparo la bala que mató a Buenaventura Durruti”. Una novel·la històrica i real molt ben escrita que explica  part de la nostre historia.

Lluvia de Agosto “Quién disparó la bala que mató a Buenaventura Durruti?

 

Silogismos lógicos

Las últimas declaraciones de Eduardo Inda nos sirven para aclarar sus  intervenciones, normalmente demagógicas.

Sí, según Eduardo Inda, la violencia  en Catalunya contra los fiscales es mayor que en los años duros en Euskadi,  cualquier otra información suya queda totalmente descalificada al aplicar un simple silogismo.

De todas maneras para el espectáculo siempre va bien un hombre de los caramelos.

Jo no condemno, jo acuso……..

Quan he llegit la frase m’hi ratificat en el perquè la Sra. Anna María, fiscal en cap de Barcelona, “no havia vist mai una mirada amb tant odi” com diu.

Es històric que qui acusa en nom del poder sap que l’acusat serà sempre sumís.

Estar  al servei del poder dona aquest avantatge , qui es creu un ser superior ,mira com un ser superior. La mirada del passeig per davant del Palau de justícia, ho demostra.

Mirant les penes que es demanen per part de les fiscalies , donem gracies que els que condemnen son els jutges

 

Com diu la cançó : “A las cosas por su nombre”

La por a la llibertat

Avui dilluns han començat les detencions de les persones que no es van presentar al jutge ,investigats per cremar fotos del rei.

Quina por que es té a la  llibertat, que sigui delicte cremar fotos de qui sigui i que la mateixa societat no es rebel·li marca el que serà el nostre futur, por a la llibertat i autorepressió de la gent.

Galopada del poder cap a el pensament únic i basat en la seva racionalitat: “la llibertat no es bona, es incontrolable” .

Recordo els temps en que ETA estava activa i sempre es deia: “sin armas todo es negociable”, fins que va aparèixer la gran excusa, una constitució del any 1978 , vigilada per uns poders fàctics que no van deixar reflectir tota la llibertat que necessitàvem.

https://borrokagaraia.wordpress.com/2012/03/27/10-mentiras-sobre-el-final-de-la-lucha-armada/

Gran bloc , que aclareix moltes coses.

Si la muerte pisa mi huerto

Com diu la cançó d’en Serrat , “….quien firmará que he muerto de muerte natural?…………¿ quien mentirà un padenuestro y a rey muerto rey puesto…pensará para sí? Aquest poema de Miguel Hernández , com sempre les seves lletres ,un encert de clarividència.
Refrany popular: “Cuidame de mis amigos que de mis enemigos me cuido yo”.
Avui hem sabut la mort d’un personatge polític popular i hem vist les llàgrimes de cocodril a la televisió.

Que trista la frase “cuidame de mis amigos …..”

Antes corrupta que rota

Fa anys la frase era “antes roja que rota”, només cal canviar el primer adjectiu .Continua sen una prioritat ideològica la unitat geogràfica : el que una comunitat autònoma, nació per altres, fos independent seria irremeiable .La corrupció campa per tot arreu però la gent la ignora davant el repte independentista.

L’Estat , medis de comunicació i poders fàctics creen un estat d’opinió abassegador per crear un vot autoritari. La nova democràcia triomfa.

hqdefault

Argentina 1982, un poble oprimit , un govern d’una dictadura militar busca un enemic extern i el poble celebra la nova aventura i aplaudeix als militars. I la vida va continuar…..per alguns ,altres es van quedar a Malvines.

I ha un camí alternatiu.

El meu pare treballa al RACC

Potser només per aquest anunci no hagués fet aquesta entrada, quin anunci, es veritat, torno a caure en el parany de que la gent em llegeix el pensament. “Una mestra d’una escola llegeix una redacció d’un nen que explica que el seu pare està molt poc a casa, etc. Tot molt ben redactat, el nen ja té una edat, al final descobreix que el seu pare treballa al RACC i està ajudant a la gent” . Ostres ningú li ha explicat al nen la feina del seu pare, no hagués patit tant,.Bé això no es real, es publicitat virtual per entrar dintre del còrtex cerebral de la gent que veu l’anunci i pensi que es important ser soci del RACC.

Torno al començament, escolto al Sr.Gerardo Pisarello , tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, explicant com es d’important que la gent conegui el que va ser el franquisme, i que hi ha molta ignorància en aquest tema. Carai i els avis, pares , mestres no els hi han parlat de la historia d’Espanya i de Catalunya. D’aquí un temps no farà falta una exposició sobre el Pokemon go.

Potser haurem de tornar a potencia   la tradició de la cultura oral, entre generacions.

A la pel·lícula de François Truffaut, ”Fahrenheit 451”, es creman els llibres, per que no serveixen per res. Potser per que els nens escoltin ,s’haurà de baixar la producció de maquinetes de jocs.

Els meus fills saben qui es Salvador Puig Antich