SIEMPRE EN EL MOMENTO OPORTUNO

No sé que perderemos en este envite, dinero seguro, capacidad en creer en nosotros mismos, también. Pero para mí , algo muy importante , pérdida de ilusión en que las cosas pueden cambiar.

La sucia historia de la heroina en los años 80 nos hace pensar en lo”fácil” que es para el Poder “dirigir” las situaciones, eventos y dramas.

Muchas madres, dejaron algo más que lágrimas en sus lucha, mejor que nunca sepan, como vino todo, no lo entenderían.

Puede ser leyenda urbana, pero pasamos de la prerevolución al consumismo puro y duro

Marzo de 2020,”Estado de Alarma”, un presidente del gobierno que nos vuelve a hablar de militarización, control, que nos vuelve a crear el sentimiento de que algo grave pasa.

Siempre los gobiernos, los Estados que creen ser democratas pero ejercen de totalitarios por el”bien común”.

Decepcionante el tema de las compras de alimentos, no hacen falta rumores de escasez, el control es tan intenso que la domesticación es absoluta.

La globalización funciona mucho para “dirigir” vidas e historias.

Anarquismo: una historia particular

En el verano de 1.977 se vivía en España la posibilidad de cambios importantes en lo que hasta ahora había sido un devenir dictatorial.

Vivimos unas Fiestas Libertarias que hicieron que creyeramos que una vida anarquista era posible , muchos nos planteamos que ese camino era el nuestro.

La primera premisa es no confiar ni en el Estado ni en el poder,NUNCA. Pero creíamos que ese Estado nos iba a ser fiel, y se cumplió la segunda premisa : el Estado abusará de ti.

Años 20 del siglo 20, la persecución ya existía y se radicalizaba.

Se puede vivir el anarquismo de manera general pero es una pasada vivirlo de manera particular. Descubrirlo en 1977 , verlo pasar y “estallar” de nuevo con el desalojo del cine Princesa, ver que existía un movimiento que había estado aletargado en mi interior pero que lo sentía como propio.

Pero lo mejor estaba por llegar, vivirlo desde dentro, las “kafetas”, las casas okupadas, las manifestaciones, las “visitas” a Travesera de las Corts, las “conversaciones” en Verneda, conocer “Exarquia” en Atenas con sus martires.

Y sobre todo confirmar que la anarquía es la mejor manera de vivir y convivir con nuestros semejantes.

A veces duele el corazón viendo las injusticias que ocurren en el mundo, la represión que vive el mundo anarquista, simplemente por lo vilipendiada que está la palabra. Pero como canta Albert en su canción , el dolor de las perdidas penetra en nuestra vida y deja un vacío y un recuerdo que nunca desaparece.

Y siempre, siempre recordando a Carlo Giulianni

En recuerdo a los ausentes que mejor homenaje que seguir viviendo una vida anarquista, sin complejos, sin plantearse “que dirán”.

http://www.plataplam.com/2019/09/29/las-moscas-y-la-miel/
Lukanikos, un simbolo en la lucha .

Un ejemplo

Una altra oportunitat

Heu donat una altre oportunitat . I no hi ha por.

Si, heu donat una altre oportunitat a molta gent. La vostre decisió de tornar a venir per imposar el vostre ordre, la vostra “pau romana”.

Sempre heu estat, els nostres pares ho saben, nosaltres ho sabem i per descomptat qui us combat també ho sap.

Una oportunitat per dir-vos una altre vegada que no tenim por, no us tenim por, sabem que la vostre força pot ser irresistible, poden venir mes “legions” i esclafar-nos com a persones i com a poble.

Una oportunitat per les persones que conviuen amb nosaltres, si conviuen, por molt que digueu que no convivim, això es una oportunitat per  tornar a plantejar-se que sou, que voleu i que feu.

Sí, cada imatge de la vostre repressió ens dona la oportunitat de reafirmar-nos que no ens vam equivocar , esperant vos a les escoles, als centres, als casals per que us volíem dir que el nostre destí podia estar a les nostres mans.

Potser és difícil resistir-se a imposar una dominació.

I, sí una oportunitat per dir-vos alt i fort: ¡¡¡“El destí està a les nostres mans”¡¡¡

Hans Zimmer : “The Best”

A la pel·lícula “Cruce de caminos”, l’amic del protagonista , quan aquest ja està mort, li parla al fill sobre el seu pare i quan li pregunta com ho feia amb les motos li diu”The best”, el millor.

Questió de prioritats

Escoltant la banda sonora de “Rush” , la pel·lícula sobre la vida de Niki Lauda i James Hunt, hi ha una cançó que es diu “Lost  But Won”, una obra mestra,la pots escoltar caminant per una carena de muntanya gaudint  del paisatge, amb un trineu tirat per huskies en un sender nevat, o conduint una moto per un bosc, “the best”.

Per el que respecta al títol de la cançó “Perdut, però guanyant” sempre millor la vida i el que tens, no cal jugar-se-la, a casa t’esperen.

Una cançó molt especial . Ho sabia¡¡¡¡¡¡

Després de veure la pel·lícula “Dunkerque”, admiració cap a les persones que es van embarcar els durs dies de la tornada per salvar els seus “fills”.

Abús d’autoritat

Al néixer durant el franquisme, hi vist a la policia com una part del sistema opressor, la seva força per imposar-se. Veient la actuació prepotent de qui hauria de ser una ajuda per el ciutadà.

Arribant a la edat adulta i comprovant que qui vol manar no té cap inconvenient en demostrar-ho sempre.

Pensar, erròniament, que la democràcia ens fara lliures i que l’Estat no farà servir als seus funcionaris per intimidar.

Veient el programa de tv3 Sense Ficció: “Vides truncades” penso que ha arribat el moment de explicar la teoria de la “paella d’arròs”   que un amic em va explicar prenent un cafè .

Qui es menjaria una paella d’arròs després de que algú hagués escopit, una part de la paella no està bruta, però quina i com es sap.

Pues així es el corporativisme de la policia, impedeix que si alguna persona creu en la correcció , denunciï els abusos que es produeixen en el seu entorn.

En el reportatge hem vist exemples de corporativisme, hi en qualsevol incident , quasi sempre el corporativisme ,i no la justícia ,  s’imposa.

Les acusacions per part de l’Estat  de “Atemptat a la autoritat” les veiem cada dia, jo encara no hi vist cap fiscal que parli de “Abús de la autoritat”.

Vaig néixer en el franquisme i moriré en l’autoritarisme, l’Estat sempre ho serà i la societat, normalment, mira cap a un altre banda.

Ya están aquí

La cèlebre frase de la nena petita a la pel·lícula “Poltergeist”, i es veritat ja han arribat i estan per quedar-se , ja fa temps que tenen un espai a la societat i Andalusia els ha proclamat com els seus herois.

Quan els catalans que volen la independència s’han “revoltat” els gurus de la política han diagnosticat que han fet sortir a la ultradreta  a la palestra .

Els últims anys la migració del sud cap al Nord ha fet que Europa tregui la seva cara més xenòfoba i els partits d’ultradreta ja tenen poder i sobretot veuen que tenen “públic” .

Nou Parlament a  Andalusia i ja estem tots , cadascun  al seu lloc , espero amb delí quin serà el diagnòstic del “enterados”. Sudàfrica , molts anys amb l’apartheid , suposo que quan els negres sud-africans  van voler llibertat , els “blancs enterados” van dir que la “culpa” era dels que volien més llibertat.

Torno a estar aquí

Tardor del 2018 , ja torna a estar aquí , a Europa ja fa dies que s’escampa però semblava que aquí potser no arribaria.

I no cal que sigui un partit que torni a tenir vots, es la gent , la gent que vol “ordre”, “lleis”, “policia” i que no aprecia com s’hauria d’apreciar :” llibertat de pensament”,” cultura”, “fraternitat”.

La pel·lícula “Novecento” , escenes que han canviat però tenen també molta cruesa, “desnonaments”, “lleis retrògrades”, “injustícia”. Qui no la hagi vist “a por ella”, però de bon rotllo.

“Racó de pensar”. Rob Riemen, filòsof: “El feixisme és el contrari de la decència”

Pere Casaldàliga, 90 anys i sempre amb els oprimits

Ja fa molts anys que li vaig regalar al meu pare el llibre de la historia de Pere Casaldàliga “Descalç sobre la terra vermella” de Francesc Escribano.

Aquest divendres 16 de Febrer complirà 90 anys mossèn Pere, molts d’ells dedicats a la seva vocació i a la vegada identitat: ajudar i donar suport a la gent necessitada.

Quina meravella de mon tindríem amb mes persones com ell.

Quan el sento parlar em transmet una pau que poques musiques ho aconsegueixen . El Canon de Pachelbel fa l’honor a aquest heroi .

 

No en el meu nom

Els nostres fills es fan grans i prenen decisions que nosaltres no poden fer-los rectificar, son les seves decisions .

Hi ha moments en què les institucions ens demanen esforços que només poden fer la gent jove, la seva empenta i coratge es molt superior a la de la gent gran.

No en el meu nom , mai val la pena el patiment físic i a vegades la mort del  fills , per molt que la causa sigui desitjada.

La primera guerra mundial ha sigut font d’inspiració de moltes pel·lícules i la península de Gallipoli a Turquia també.

La pel·lícula “El mestre de l’aigua” obre els ulls a molta gent,

“Era la meva feina portar al meus fills a la maduresa i els vaig fallar”. Aquesta frase del protagonista ha de servir per que els megalòmans de poder s’ho facin mirar.

El que els pares volem no ha de ser traspassat als nostres fills.

Ja coneixíem Estremera

Si, per desgracia, ja la coneixíem .”Operació pandora”, anarquistes portats a Madrid i ingressats en preventiva a Estremera.

Després viatges dels companys els caps de setmana , fins Madrid i després fins Estremera a 70 km.

Desitjo que el injust empresonament a les presons de l’Estat de líders i polítics catalans , faci veure que injusta que es la repressió i la presó.

Es important que ens adonem quan falta la llibertat , quan la opressió es molt forta, quan la lluita es fa difícil i a vegades impossible que molta gent ho ha passat i potser nosaltres no hem respost o pitjor hem cregut que era correcte.

No es convertim mai en còmplices.