Aquest estiu estic llegint el llibre “Cremeu Barcelona” de Guillem Martí, explica una historia dels últims dies de la guerra civil, any 1939. Miquel Serra i Pàmies , membre del PSUC i conseller de la Generalitat, rep l’encàrrec d’arrasar les infraestructures de Barcelona, donat per el Komitern.
Porto 40 pàgines, i torno a sentir la ràbia i la tristor que hi sentit sempre , amb cada llibre que hi llegit sobre la nostra guerra, si , la considero meva per diferents motius, gent de la meva família va patir les conseqüències, els meu companys de ideari van lluitar per canviar un mon injust. Sento la ràbia i tristor per tot el que va envoltar als comandaments republicans, no militars, sinó polítics , que van impedir que la gent pogués tenir totes les opcions per lluitar contra l’agressió que va ser el cop d’Estat militar.
Cop d’Estat militar que va portar a una repressió brutal i gratuïta i que encara un part molt important del nostres polítics no ha condemnat.
Per cert, important per mi , prego, suplico als que parlen sobre la Constitució del 1978 que es rumiïn 5 minuts , si la Constitució es va redactar amb una asèpsia democràtica, o potser influenciada per alguns poders fàctics?

Quanta il·lusió al 75,  per tan poc després