Es molt senzill: quedeu-vos tots a casa, aquesta frase sobre la paret blanca d’un solar, ens indica la vaga que es produeix al llibre de Manuel de Pedrolo, “Acte de violència”
Aquest es el link d’un bloc publicat el 2007, parla del llibre de Pedrolo, un gran article.
Per aquest dia 9 de Novembre, la cosa està molt clara :
“Es molt senzill: NO OS QUEDEU A CASA”.
Manuel de Pedrolo estaria content de que no féssim cas de la frase principal de la seva novel•la, perquè ell era un llibertari, de pensament i de militància, i sabia que desobeir la injustícia es el primer deure de qualsevol persona.
Un gran record per en Manuel, sempre va lluitar amb coherència per la llibertat de les persones i dels pobles, i eren moments difícils , molt difícils.
Ens torna a acompanyar l ‘Albert, amb la seva cançó “Ratas”, com sempre amb una lletra encertada i brutal descripció de la realitat que vivim.
Un record per en Ramón Barnils, amb la seva frase:
“La persusassió, la disuassió que fins ara duien a terme els exèrcits del món , ara la duen a terme els mitjans de comunicació.”
La primera vegada que em van preguntar si patiria per que no podia jugar a bàsquet, vaig pensar que feia dies que jugava el meu avatar. Jo en tinc dos i fan coses que jo no puc fer .
Tenir avatars fa que el cervell generi gran quantitat de endorfines i si ho fas amb passió gaudeixes tant o més que fen t´ho personalment.
Els avatars poden créixer geomètricament, creus amb alguna cosa, pateixes per ella, penses en ella i la resta ho fan els avatars.
Però el súmmum es poder parlar amb ells, intercanviar opinions i a vegades veus que ells fan coses exactament com jo las hagués fet. Només algunes, ells com avatars son molt superiors a mi i fan coses que jo només puc somiar .
El avatar que no juga a basquet, fa que continuï creient que val la pena lluitar per un mon diferent, i que jo pugui explicar que pot haver un mon millor a la gent que em vulgui escoltar, el meu avatar ho pot aconseguir.
Per cert l’altre avatar, diumenge juga de base, quina passada portar l’equip. Jo això tampoc ho podria fer.
Aquest any ha fet 10 de la mort d’en Roger,jove que va ser apunyalat a Gracia el 15 d’Agost del 2004. Com una persona pot apunyalar a un altre? No hi ha resposta. En Roger mort, i la seva família?, que van sentir els seus pares? Tampoc hi ha resposta. Només dolor. Un record per ells . https://antipatiazine.wordpress.com/2014/08/14/10-anys-sense-roger/
Aquest es l’enllaç de on hi tret la foto , una foto que hi vist a les parets del meu barri i m’ha recordat l’estiu del 2004, l’esgarrifança quan vaig sentir la noticia i semblava que no fos possible.
Aquesta canço m’encanta , i els dos primers minuts una evidencia .
Y yo también, y mucha más gente, que fácil ha sido para los de siempre, “la liamos parda y cuando fracasamos caña al mono”, en este caso perro. Que poco valor que tenéis , que poco valor para reconocer que os equivocasteis desde el principio, quisisteis ir de campeones y no valorasteis lo difícil que era la operación y a la vez lo indignante de que salvamos a nuestro ciudadano y los otros que se espabilen. Que gran momento perdisteis para enviar un equipo para ayudar a esa persona y también colaborar con más medios con la resta de la población afectada. Ególatras, si , lo primero era satisfacer vuestro ego, “lo podemos hacer”, bien, pero primero la O con un canuto.
Lukanikos, cuanto trabajo te queda todavía , para siete vidas como los gatos.
Discurso en “Tierra y Libertad” con el poema de William Morris.
Dirigentes, lideres, leed el poema de William Morris:
“Unete a la batalla en la que ningun hombre fracasa, porque aunque desaparezca o muera sus actos prevalecerán”
Esta semana he leido el libro de José Corral, “Numancia”, un gran libro, es una novela histórica que nos narra los 20 años de lucha de una parte de los pueblo celtiberos , hasta que los romanos conquistaron Numancia e impusieron la “paz romana”.Me he preguntado el porqué se nos explicó la historia como una batalla en la que los romanos asediaron las murallas de Numancia, los numantinos se resisitieron y al final fueron conquistados. En este libro explica los 20 años de lucha, rebeliones, traiciones, pero sobre todo la resistencia a la opresión del poder que te dice que tu vida será mejor, si te sometes y ahí vamos a Rosendo como presidente, del club de los puretas que creemos en que la lucha continua y que no podemos pensar en que ya nada hay que hacer para que el estado nos deje de manejar como marionetas. El Numancia de hoy, el estado da privilegios a unos cuantos , cargos, dinero, contratos, publicidad a los medios de comunicación. Segundo, represión económica, si sales a defender a tus hijos te puede caer una multa que dadas las cuantias, puedes dejar a tu familia como herencia,en Numancia a los que ayudaban a los rebeldes, se les confiscaban tierras y propiedades.Bueno no hace falta extenderse más, ponga un “numantino” en su vida.
Gran recuerdo para todos los que lucharon por su libertad, por su clan, por su tierra, por su lengua….arevacos, belos,lusones, vacceos, carpetanos, titos y muchos más.
Haciendo una adaptación sui generis de lo que dijo el difunto presidente de Estados Unidos, “no te preocupes por lo que el estado puede hacer por ti y que te pedirá el doble a cambio.Marca tu propio rumbo, lucha por tu ideal y tu manera de vivir”
Crec que era diumenge , vaig sentir la noticia, “un okupa anarquista ha mort a Gènova”.
Es deia Carlo, Carlo Giulianni, tenia 23 anys el 20 de Juliol del 2001, 23 anys i mort per un tret, d’un policia. El primer moment vaig pensar en posar unes espelmes a la rambla del meu barri, com havia vist que es feia a altres llocs, no ho vaig fer-ho, per vergonya, per no donar la nota .
Cap problema, probablement els últims anys aquest nom l’hi vist ,sentit , admirat… casi tant com els dels meus fills, els noms que més ressonen dins del meu cap. Primer vaig seguir les noticies,com havia sigut, quina era la seva historia, els seus pares, la seva vida. Després vaig conèixer el grup ska p, i com no, la seva cançó sobre Carlo, es difícil que quan connecto l’ordinador per els matins i haig d’anar a alguna web, veig Solamente por pensarSka-P , la poso, la vida segueix, ara tindria 36 any.
No el coneixia i ara forma part de la meva vida, està clar que estimar es fàcil.
Quan torno a Itàlia, sempre trovo llocs on hi ha una pintada o un cartell, penso: Carlo viu, es inmortal.
Gente que lucha, gente que sufre por crear un mundo mejor. Dificil lucha, pero siempre hay quien lo intenta.
Este fin de semana ha habido reunión por todo lo alto, se coronaba el nuevo lider del PSOE, en olor de multitudes y con todos los antiguos jefes en primera fila. Discursos elocuentes, ideario renovado, juventud al poder, pero los jefes mirando . El cuento de la lechera lo sabe todo el mundo, no hace falta explicarlo.Si lo modernizamos un poco, podemos poner las famosas puertas giratorias.
Con respecto al discurso de Pedro Sánchez, como he dicho elocuente, contentando a los que tiene que contentar, como siempre. Lo del independentismo, metido con calzador, supongo que es la palabra màgica en estos momentos, caña al mono que es de goma.
No sé que opinarán los paises sudamericanos de que el independentismo es una palabra proscrita, una más para los socialistas, en la historia está socialismo, libertario, que en Casas Viejas prescribió. Ahí si que hubo leña al mono y no era de goma.
Bien , aprovechando que le dedico a Pedro la canción de Rosendo, Verguenza torera, aprovecho las declaraciones de la lider del PP en Catalunya, “Madrid tiene más deficit fiscal que Cataluña y no pide la independencia”, para que también escuche la canción.
Vinga Alicia “que no estamos tan mal”, sabem de que van les coses, prefereixo el discurs de diumenge, parla’n de Jordi Pujol, ets mes tu. Com veus, també puc canviar d’idioma.
ES EVIDENTE, está dedicada en gran parte al gobierno actual, pero cuando llegueis vosotros no hará falta cambiar la letra. Como notario tengo lo que se dijo en el miting del 8 de Junio de 1.977 en la Plaza Monumental en Barcelona.Como decepción, lo mucho que no se ha cumplido y de lo mucho que se ha renegado.
Vaig néixer l’any 1957, vaig viure la segona guerra mundial com un fet molt llunyà , vaig sentir parlar d’en Martin Luther King , i de la seva lluita a favor de la plena integració de les persones de raça negra. Suposo que on jo vivia tampoc es donava publicitat a que algú lluités per tenir mes llibertat, per tant la informació era mínima.
Qualsevol informació es bona i al 1992, l’Esperança ens va parlar d’una pel•lícula que li havia agradat molt i que ens recomanava : “Tomates verdes fritos”, jo vaig pensar”vaja nom”, però tots varem anar a veure-la , boníssima i també vaig descobrir més el que era la segregació al sud de Estats Units. Després vaig comprar el llibre i ha sigut un llibre de capçalera, podia llegir a qualsevol pagina i la historia em tornava a seduir. Quan el DVD era d’us quotidià, veure escenes sovint era habitual.
Llibre o pel•lícula, o les dues coses, es millor que qualsevol tractament farmacològic amb antidepressius. La historia es com un Dragón Kan psicològic, però les emocions i aprenentatges que dona, fan enfortit la psique davant de les moltes “emocions” que et dona la vida.
L ‘any 2011 vam veure la pel•lícula “Criadas y Señoras”, també contempla la segregació racial a Estats Units, una molt bona pel•lícula . La setmana passada a la biblioteca vaig veure el llibre i el vaig agafar, quin llibre, però quina ràbia, vaig conèixer un personatge històric Medgar Evers , un lluitador per els drets civils que va morir l’any 1963, tirotejat a casa seva , al poble de Jackson.
En el moment de llegir aquest llibre, el meu cap es trasllada al 1963, veig des de el meu núvol , con es el dia a dia de las relacions a un poble de Estats Units, blancs i negres viuen dos mons , separats per la intransigència dels poderosos i recolzats per uns governs i unes lleis sense misericòrdia per una part del seu poble.
El president Kennedy l’any 1963 va començar a preparar la legislació de justicia social a Estats Units,i es va promulgar la Llei de Drets Civils a 1964.
Potser va ser el decret, però jo crec més en la voluntat de la gent i com va escriure Maryanne Vollers, autora del llibre “Ghosts of Missisipi” :
“La gent que va viure aquells dies li dirà que alguna cosa va canviar al seu cor després que Medgar Evers va morir, alguna cosa que els va posar més enllà de la por…. En aquell moment un nou lema va néixer :Després de Medgar no més por.”
Buena motivación por las mañanas, es importante saber donde estamos y lo que nos espera si nos conformamos. Escucho y veo presentadores de todas las cadenas defendiendo el derecho de libertad de expresión, que nos otorga la Constitución.
Despues escucho y veo como algunos de estos presentadores se permiten el lujo de insultar , no criticar, sino insultar a quién ellos consideran que debe ser insultado , ofendiendo y vilipendiando, principalmente porque no piensan como ellos y entonces cualquier excusa es buena para usar su libertad de expresión .Perfecto, caretas fuera, se puede hacer politica sin ser politico, y sobre todo se puede hacer politica sin votar.
Hasta no hace mucho , si no votabas , estabas fuera del circuito,y cuando opinabas , se te ninguneaba, poco a poco esta gran mentira empieza a tambalearse y el votar ya se ha convertido en una manera de intentar salvar del naufragio el sistema. Prepararando estas lineas , sigo con atención lo que pasa en Gaza y vuelvo a reflexionar sobre el tema , ¿que pasa?, porqué los israelies no recuerdan su pasado y dejan de tratar con tanto desprecio a los palestinos, no puedo entenderlo. Me pasan un link, con una canción de Soziedad Alkoholica, “Nos vimos en Berlín”. Podría extenderme sobre el tema , pero sobran las palabras , escuchemos la canción y leamos su letra.
Siguiendo con el tema del principio, me he reencontrado con las palabras de V, 15 segundos de clarividencia, junto con una gran canción de Kronstadt , como siempre Albert con la misma lucidez. Que lastima que al PODER no le guste escuchar, no,perdón ,si le gusta escuchar, los halagos.
Fa molts anys vaig conèixer la mort del cantant Mervin Gaye, la noticia era que el seu pare l’hi havia disparat . L’ 1 d’Abril d’aquest any ha fet 30 anys de la seva mort.
El 1971 va gravar el que es considera el seu millor àlbum “What’s Going On” on comença a exercir com gran lletrista , els seus temes tenen un gran rerefons social, la corrupció, el medi ambient , la droga, la guerra del Vietnam.
Al primer moment no hi ha gaire confiança en aquest àlbum per tocar temes massa profunds, però va ser un gran èxit. La gent volia sentir histories reals, properes i quotidianes; i el va fer pujar a les llistes d’èxit.
Quan es va produir aquest èxit, tenia dos anys Tupac Shakur, el gran raper de Estats Units, fill d’una militant dels Black Panthers, i que va viure fins els 25 anys.Va morir tirotejat a Las Vegas, el Setembre del 1.996.
La seva vida va ser una continua reivindicació de la seva personalitat i la del seu entorn, ell parla que estava marcat per el seu nom Tupac Amaru, líder rebel independentista quítxua al Perú.
Jo crec que d’una mare lluitadora, va sortit un cadell lluitador. Seria bó preguntar-se el perquè aquestes persones moren tan joves.
Recomano moltísim un documental que es diu “Tupac resurection/documental”.
Com diu en Marvin Gaye, “Que està passant …..”, dos cançons del segle passat i que ens “expliquen” moltes coses i a la vegada fa que ens preguntem moltes altres.
Envio aquest WhatsApp amb sentiment per a qui el vulgui llegir “Que està passant”
