Vídeos

Pere Casaldàliga, 90 anys i sempre amb els oprimits

Ja fa molts anys que li vaig regalar al meu pare el llibre de la historia de Pere Casaldàliga “Descalç sobre la terra vermella” de Francesc Escribano.

Aquest divendres 16 de Febrer complirà 90 anys mossèn Pere, molts d’ells dedicats a la seva vocació i a la vegada identitat: ajudar i donar suport a la gent necessitada.

Quina meravella de mon tindríem amb mes persones com ell.

Quan el sento parlar em transmet una pau que poques musiques ho aconsegueixen . El Canon de Pachelbel fa l’honor a aquest heroi .

 

No en el meu nom

Els nostres fills es fan grans i prenen decisions que nosaltres no poden fer-los rectificar, son les seves decisions .

Hi ha moments en què les institucions ens demanen esforços que només poden fer la gent jove, la seva empenta i coratge es molt superior a la de la gent gran.

No en el meu nom , mai val la pena el patiment físic i a vegades la mort del  fills , per molt que la causa sigui desitjada.

La primera guerra mundial ha sigut font d’inspiració de moltes pel·lícules i la península de Gallipoli a Turquia també.

La pel·lícula “El mestre de l’aigua” obre els ulls a molta gent,

“Era la meva feina portar al meus fills a la maduresa i els vaig fallar”. Aquesta frase del protagonista ha de servir per que els megalòmans de poder s’ho facin mirar.

El que els pares volem no ha de ser traspassat als nostres fills.

Dones l’1 d’Octubre

Tot el dia veu estar on costava estar, on les garrotades es repartien sense numero. Com sempre, estàveu a primera línia, joves, grans, avies ,  les avies a la primera línia de la trinxera, sense protecció, braços enlaire , i queien garrotades.

Després heu sortit desesperades a explicar ho , mai podíeu esperar el que va venir , però veu estar i no veu marxar.

El vostre exemple dona forces per no defallir.

“Se acercan mujer tiempos de maleza……” Luis Eduardo Aute

Loquillo canta “De tripas corazón”

 

Benvinguts a la nova República

Durruti va dir “Llevamos un mundo nuevo en nuestros corazones”. Avui dia 24 de Setembre es parla de les persones del govern de la Generalitat que  aquests dies han passat per els tribunals, l’arbitrarietat de la justícia i cossos policials han fet que ells i les seves famílies patissin moments d’angoixa.

Davant de la injustícia i arbitrarietat de l’estat , estarem al seu costat i agrairem que en la nova República ens pensem el mal que fem quan perseguim persones per la seva manera de veure la vida.

Com vaig sentir ahir a una noia pagesa a LLeida: “no podem perdre la dignitat”.

Joan Baez , han passat molts anys i cada vegada hi ha més lluites, la teva musica ens dona forces.

Nunca perder la memoria

Los fines de semana son más relajados y normalmente más felices que los laborables, levantarse un poco o un mucho más tarde . Este fin de semana he tenido una sensación de domingo agradable,viendo personas en Madrid que alzaban la voz por la libertad, una libertad que ya hace tiempo que está golpeada, prostituida y reprimida.

La tarde meláncolica me llevó a escuchar musicas especiales y encontré una joya, se llama Bittah y es vecina de Vallcarca, gracias Bittah por recordarme que seguís luchando por que el sentirse libre no sea una cosa ridicula y que ese sentimiento nos llene mucho más que las cosas materiales que nos imponen para ser “felices”.

 

 

 

Quanta raó tenies Papitu

Estiu del 2017, han passat 25 anys de les detencions d’aquell estiu del 1992 , era any d’olimpíades a Barcelona i van venir les detencions de persones que estaven al voltant de l’independentisme, que beneit era, pensava que això no podia passar , que la llibertat d’opinió estava garantida a Espanya i que les tortures no podien existir.

Han passat 25 anys i l’obscurantisme continua present , la frase “sin violència todo es possible” es una mentida gran com el pebeter de l’estadi olímpic. Un taxista amic m’explica com el medis de comunicació manipulen la informació de la seva vaga, li dic benvingut al club, els anarquistes veiem com des de el poder polític i mediàtic es manipula i tergiversa la nostre lluita.

Papa, pare,Papitu t’agraeixo la teva lluita quan jo creia que vivia en una democràcia. El teu llegat es bo, la teva saga creu en la llibertat de les persones i que un altre mon es possible

Estat, església, poder, oligarquies, el temps no us canvia.

Escoltant a Mary Lou Cook

“Per obrir nous camins, hi ha que inventar , experimentar, créixer , assumir riscos, trencar les regles, equivocar-se… i divertir-se.”

                                  Mary Lou Cook

Torno a visitar el Poble Nou, els cursets de Cibernarium son molt interesants i profitosos .

Han passat quaranta anys de les meves primeres visites , treballant amb una empresa de transports. En aquest barrí estaven les agencies de enviament als pobles

El canvi del barri es espectacular , un abans i un després .Quaranta anys son pocs però suficients per que el salt del segle XX al XXI hagi estat espectacular.

Dos cançons en dues èpoques diferents , com diuen els físics la energia no es destrueix, es transforma.

“Una meravellosa energia, prové quan s’ajuda a algú”.

                                                  Mary Lou Cook

Noves coneixences , potser noves amistats, la vida continua.

“En todo sitios y en ninguno.Dispersos, inalcanzables

Estiu de 1976 , primera Festa Libertaria a Barcelona. Comencem a viure l’esperit de l’anarquia , paraula vilipendiada per l’Estat , per el Poder , per els privilegiats i per els que creuen que perdre alguna de les coses que tenen es fatal per la seva vida.

Als anys vint van detenir a Rafael Torres Escartín , després de múltiples interrogatoris i pallisses , es interrogat per el general Martinez Anido, que li demana que li digui on estat amagats els seus companys ,la seva resposta ho diu tot: “En todos los sitios y en ninguno.Dispersos, inalcanzables.”

Aquets esperit mai el podran frenar , perquè cada generació dona una nova onada llibertaria que veu en l’anarquia l’únic valor segur  perquè la humanitat sigui respectada.

Hi llegit el llibre de Francisco Alvarez, “Lluvia de agosto. ¿Quién disparo la bala que mató a Buenaventura Durruti”. Una novel·la històrica i real molt ben escrita que explica  part de la nostre historia.

Lluvia de Agosto “Quién disparó la bala que mató a Buenaventura Durruti?

 

Silogismos lógicos

Las últimas declaraciones de Eduardo Inda nos sirven para aclarar sus  intervenciones, normalmente demagógicas.

Sí, según Eduardo Inda, la violencia  en Catalunya contra los fiscales es mayor que en los años duros en Euskadi,  cualquier otra información suya queda totalmente descalificada al aplicar un simple silogismo.

De todas maneras para el espectáculo siempre va bien un hombre de los caramelos.

Jo no condemno, jo acuso……..

Quan he llegit la frase m’hi ratificat en el perquè la Sra. Anna María, fiscal en cap de Barcelona, “no havia vist mai una mirada amb tant odi” com diu.

Es històric que qui acusa en nom del poder sap que l’acusat serà sempre sumís.

Estar  al servei del poder dona aquest avantatge , qui es creu un ser superior ,mira com un ser superior. La mirada del passeig per davant del Palau de justícia, ho demostra.

Mirant les penes que es demanen per part de les fiscalies , donem gracies que els que condemnen son els jutges

 

Com diu la cançó : “A las cosas por su nombre”