Les noticies polítiques ens venen com tsunamis , podem triar quina o quines volem estudiar, comentar o parlar.
Jo escriuré sobre les noves democràcies i ho faré amb dos exemples: Espanya i Turquia, països amb governs votats majoritàriament o amb majoria absoluta per els seus ciutadans.
Parlaré dels ciutadans , no importarà si el govern que després hi haurà, serà poc o molt democràtic , el més important es que manin i decideixin.
I ara ve el que ve: “manar i decidir polítiques que son dubtosament democràtiques”, però com el poble els hi ha donat els vots diuen que estan legitimats”
Sempre sacrificis per la mateixa batalla…….quants Bucefalos s ‘han de perdre en el camí.
Hi ha molta gent que s’emociona amb les pel·lícules dels còmics de Marvel, jo m’emociono amb les pel·lícules amb sensacions, emocions, patiments…de la gent, que per mi es la vida real que ets pots trobar en qualsevol moment.
Fa molts anys quan vaig veure la pel·lícula “El ventre del arquitecte”, vaig “gaudir” de la historia. Vaig gaudir amb la pel·lícula i la emoció va ser molt intensa amb la cançó “Struggle for pleasure”, quan hi descobert la traducció : “Lluita per plaer”.
Wim Mertens i els seus acompanyants un plaer sense lluita.
Segueixo al periodista Xavier Mas de Xaxàs , tant a la premsa com a la radio. Avui dissabte crec que el seu article es 100 x 100 a la diana .Hem tornat a la època de l’Imperi Romà i el seu entorn.
Doneu-me una palanca i un punt de suport i mouré el mon, Arquímedes va dir ho en grec, feu servir quatre paraules i el mon canviarà per bé o per malament: Ètica, èpica, talent i idees.
En una societat en la que impera la ètica els valors humans son més apreciats, quan la èpica es alta s’ afavoreixen causes mes nobles, si el talent es gran tot es més fàcil i si les bones idees son la base de les accions humanes el mon d’aquesta gent funciona millor , molt millor.
Aquest mes de Juliol un tribunal d’Estats Units ha declarat culpable a un militar xilè de la mort del cantant Victor Jara, que ara tindria 84 venerables anys i uns genocides el van torturar i matar per lluitar per la llibertat
Pocs anys més tard, vaig conèixer a Orianna Fallaci i el seu llibre en castellà “Un hombre” , la historia de la seva vida amb Alekos Panagoulis.
Em va impressionar la historia tota la meva vida i rumiava el que ell va fer o faria davant de tots els nous esdeveniments que han anat passant.
Els últims resultats de les eleccions al Parlament espanyol, el 26 de Juny del 2016, m’han fet pensar en l’Alekos i he descoberts un article que m’ha agradat molt.
“El eterno poder que nunca muere, que cae siempre para resurgir de sus cenizas, aunque se crea haberlo vencido con una revolución o una matanza que llaman revolución, en cambio, hele aquí de nuevo intacto, tan solo con distinto color: aquí negro, allá rojo, amarillo, verde o violeta, mientras el pueblo sufre, acepta o se adapta”.
Su crítica también es al pueblo, al que describe como un monstruo, nacido de hombres que han renunciado a su carácter de individuos para dejarse integrar a una masa sin pensamiento propio, para convertirse en borrego de ideas imperantes. Un monstruo que traiciona a sus héroes y que no merece sacrificio alguno.”
Con dolor, la escritora cierra la novela con esta hermosa frase: “Confío en que seas un hombre como siempre lo he soñado, dulce con los débiles, feroz con los prepotentes, generoso con quien te quiere y despiadado con quien te manda”, escribe.
Una altra data, any 1976 . Palau Municipal dels Esports de Barcelona, Quilapayún “El pueblo unido jamás serà vencido” i ens ho vam creure.
