Ahir divendres 22 d’Abril , vaig llegir a La Vanguardia un article de Iñaki Ellakuria , tractava d’una conferencia del general Félix Sanz Roldán, director del CNI. La part que em va cridar l’atenció va ser una frase del autor, en la que deia que hi havia un tema tabú encara al CNI : la mort de set integrats del Centre Nacional d’Intel·ligència a Irak el dissabte 29 de Novembre del 2003. Jo vaig conèixer aquets esdeveniments quan vaig llegir el llibre “Sin cobertura” de Jordi Bordas i Eduardo Martín de Pozuelo, la historia està molt ben explicada. Poso dos links: de la prensa del moment de l’atemptat i del llibre. Cadascun que llegeixi, pensi i opini . Article de la historia a Irak
Fa molts vaig llegir el llibre “Tuareg” de Alberto Vázquez Figueroa, em va agradar la historia , mes tard vaig veure la pel·lícula. Tal com reflexan les obres : ser coherent amb un mateix, tant com persona com país es vital.
I els que llegiu el llibre , esteu atents a les últimes frases , a mi em van passar desapercebudes la primera vegada.
Avui anant a la biblio de la Sagrera hi descobert unes pintades a la paret metàl·lica davant de la entrada i per tot el carreró . Son expressives i criden l’atenció .Em pregunto per què tan allunyades del trànsit de les persones , per desgracia la biblioteca no es del llocs mes concorreguts. Potser falla la comunicació o potser es la manera de pintar fora de l’abast de les patrulles de la guàrdia urbana que tenen un talonari que també serveix per empaperar el que decora parets .
Personalment crec que aquets murs i parets podrien servir per donar veu a artistes i comunicadors sense púlpit.
La cançó “Eva tomando el sol” , llibertat de vida i pensament.
Un juez que se creía Dios dispuso
que precintara un guardia nuestro piso.
No quedan plazas para dos intrusos en el paraíso.
Estábamos sobre el colchón desnudos
jugando a nuestro juego favorito,
al ver entrar la pasma
Eva no pudo sofocar un grito.
A golpes la bajó por la escalera
un ángel disfrazado de alguacil
sin importarle un pijo
que estuviera encinta de Caín.
Gene Hackman David Brices es el Secretario de la Defensa de Estados Unidos quien es asistido por su secretario personal De Scott Pritchard (Will Patton) quien es un homosexual encubierto y ama a su jefe incondicionalmente. Brice quien está casado tiene una amante, Susan Atwell Sean Young, una hermosa mujer que desea escalar y mantenerse a costa del bolsillo de Brice. Sin embargo aparece en escena el Capitán de Corbeta de marina Tom Farrell (Kevin Costner) quien se enamora de Susan sin saber en un primer momento que Brice es su amante. Cuando Brice se entera de que Susan tiene un amante más, este enloquece de amor y la asesina en su propia casa.De Scott Pritchard se ofrece para tapar la participación de su jefe en el asesinato; pero para que la coartada funcione deben descubrir la identidad del amante desconocido de Susan e inculparlo del crimen. Comienza entonces una caza de brujas por parte de De Scott Pritchard y Brice por descubrir la identidad desconocida sin saber que este está al lado de ellos, ya que Farrell (Kevin Costner) trabaja de enlace entre el pentágono y el senador, colocándose en una posición sin salida ante el desarrollo de los hechos.
He agafat aquest article de la Wikipedia es un molt bon resum de la pel·lícula. Molt agraït a l’autor.
Una pel·lícula amb un argument molt original en aquell moment, en el resum que hi posat , falta dir que Tom Farrel, Kevin Costner, es un espia rus. Bé això es per si algú vol saber alguna cosa més de la peli. A mi a la part social de la pel·lícula el que em va cridar molt l’atenció, va ser tot el que feia l’ajudant del secretari d’estat per protegir-lo, vaig trigar a adonar-me de que estava totalment enamorat d’ell, fa 30 anys encara era difícil adonar-se.
Bé al gra, durant els 30 any des de que vaig veure la pel·lícula, hi vist la reacció del secretari en més persones , una obsessió per defensar l’indefensable, sense cap recompensa i un dels més representatius es Paco Marhuenda, a qualsevol debat televisiu , el seu amor per el PP es incondicional, per mi a vegades fregant el ridícul i sobre tot quan fá la ganyota d’enfadat i ofès.
Però ves aquí que ha arribat el premi, un moment que ho miro al diari:”Comisario honorario de la policia”. Volia posar bé el nom de la condecoració.
Sr. Marhuenda la seva feina no s’acabarà mai, estiguin al govern o a la oposició.
Potser es especular però crec que Howard Fast va ser el primer a representar els valors que li atribuïm a Espartaco, l’heroi de la revolució dels esclaus a la antiga Roma.
Teniu l’enllaç amb la wikipedia de la vida de Howard Fast, el seu llibre, Spartacus editorial edhasa. Jo he llegit i rellegit diverses vegades, aquesta última vegada hi trobat molt important la seva dedicatòria:
“Aquest llibre està dedicat a la meva filla, Rachel, i al meu fill, Jonathan.Es una historia sobre homes valents que van viure fa molt temps, però el noms mai han estat oblidats . Els herois d’aquesta historia van albergar l’ideal humà de la llibertat i la dignitat del home i van viure noble i honradament. Ho he escrit per que aquells que el llegeixin- els meus fills i els fills del altres- adquireixin gracies a ell , fortalesa per afrontar el nostre turbulent futur i puguin lluitar contra la opressió i la injustícia, de manera que el somni d’Espartaco arribi a ser possible en el nostre temps.“
A les últimes manifestacions a Francia contra les noves lleis laborals, hi ha hagut detencions, i com sempre el braç armat del Estat, la violència institucionalitzada.
Detencions arbitraries , sempre després amb proves i testimonis, agents de policia que ratifiquen la versió de la denuncia , l’acusat no pot presentar cap testimoni de fets que ell no coneix.
Vaig llegir la noticia i vaig pensar que no son casualitat les detencions arbitraries, per una banda criminalitzes la dissidència i per l’altre fas que l’entorn familiar de les persones que lluiten per els drets de tothom , influeixin per que no ho faci, un dels detinguts es diu Ryan , i també fer que la opinió pública, influenciada per tota la propaganda legalista, faci que el sé dissident sigui un crim, i se’ls anomeni antisistema, com si el sistema fos garantia de correcció, llibertat, respecte, etc.
No em val la frase : “La democràcia es el menys dolent dels sistemes polític” Winston Churchill”.
La Banda Bassoti cantan” utzi bakean”, “M’ho dius a mi” de KOP, una lletra per escoltar , encara que un paragraf ja ho diu tot:
“Si organizas la respuesta te acusaran en la prensa, de violento incontrolado , son las reglas del estado, no te creas sus palabras los violentos llevan placa, pasate a la resistencia, esa es tu mejor respuesta!”
