A la pel·lícula “Cruce de caminos”, l’amic del protagonista , quan aquest ja està mort, li parla al fill sobre el seu pare i quan li pregunta com ho feia amb les motos li diu”The best”, el millor.
Escoltant la banda sonora de “Rush” , la pel·lícula sobre la vida de Niki Lauda i James Hunt, hi ha una cançó que es diu “Lost But Won”, una obra mestra,la pots escoltar caminant per una carena de muntanya gaudint del paisatge, amb un trineu tirat per huskies en un sender nevat, o conduint una moto per un bosc, “the best”.
Per el que respecta al títol de la cançó “Perdut, però guanyant” sempre millor la vida i el que tens, no cal jugar-se-la, a casa t’esperen.
Una cançó molt especial . Ho sabia¡¡¡¡¡¡
Després de veure la pel·lícula “Dunkerque”, admiració cap a les persones que es van embarcar els durs dies de la tornada per salvar els seus “fills”.
Doneu-me una palanca i un punt de suport i mouré el mon, Arquímedes va dir ho en grec, feu servir quatre paraules i el mon canviarà per bé o per malament: Ètica, èpica, talent i idees.
En una societat en la que impera la ètica els valors humans son més apreciats, quan la èpica es alta s’ afavoreixen causes mes nobles, si el talent es gran tot es més fàcil i si les bones idees son la base de les accions humanes el mon d’aquesta gent funciona millor , molt millor.
Aquest mes de Juliol un tribunal d’Estats Units ha declarat culpable a un militar xilè de la mort del cantant Victor Jara, que ara tindria 84 venerables anys i uns genocides el van torturar i matar per lluitar per la llibertat
Pocs anys més tard, vaig conèixer a Orianna Fallaci i el seu llibre en castellà “Un hombre” , la historia de la seva vida amb Alekos Panagoulis.
Em va impressionar la historia tota la meva vida i rumiava el que ell va fer o faria davant de tots els nous esdeveniments que han anat passant.
Els últims resultats de les eleccions al Parlament espanyol, el 26 de Juny del 2016, m’han fet pensar en l’Alekos i he descoberts un article que m’ha agradat molt.
“El eterno poder que nunca muere, que cae siempre para resurgir de sus cenizas, aunque se crea haberlo vencido con una revolución o una matanza que llaman revolución, en cambio, hele aquí de nuevo intacto, tan solo con distinto color: aquí negro, allá rojo, amarillo, verde o violeta, mientras el pueblo sufre, acepta o se adapta”.
Su crítica también es al pueblo, al que describe como un monstruo, nacido de hombres que han renunciado a su carácter de individuos para dejarse integrar a una masa sin pensamiento propio, para convertirse en borrego de ideas imperantes. Un monstruo que traiciona a sus héroes y que no merece sacrificio alguno.”
Con dolor, la escritora cierra la novela con esta hermosa frase: “Confío en que seas un hombre como siempre lo he soñado, dulce con los débiles, feroz con los prepotentes, generoso con quien te quiere y despiadado con quien te manda”, escribe.
Una altra data, any 1976 . Palau Municipal dels Esports de Barcelona, Quilapayún “El pueblo unido jamás serà vencido” i ens ho vam creure.
Dos dates, divendres 24 de Juny , llegeixo al diari ara les declaracions del director de l’Oficina Antifrau de Catalunya respecte al tema de les seves converses amb el ministre de l’interior: “La falta d’ètica no és una causa per al cessament”.
Segona data 26 de Juny, eleccions generals a Espanya, pujada de vots i escons del PP, queda clar que la ètica no conta, el més important es esclafar al adversari de la manera més ferotge possible , sempre recordo la frase de la pel·lícula “Pequeños guerreros”: “No hay piedad con los Gorgonitas”.
Es veritat, cap pietat, hi descobert que el més important es acabar amb l’adversari, en aquesta època democràtica el vots son les bales, els partits polítics i els seus mitjans de comunicació públics i privats el seu exercit.
Fa un temps vaig sentir a la radio, una frase: “Por lo menos ahora no nos matan”.
Ja fa més de quaranta anys que vaig descobrir el moviment llibertari , érem pocs, la gent preferia la militància als partits que semblaven més d’esquerres i el PCE i el PSUC ho semblàvem, quan vam començar a saber la historia dels anys 30, els anarquistes ens vam allunyar , personalment després vaig veure que la idea havia sigut bona.
Avui diumenge torna a haver i votacions i per totes bandes menys per una, com una península, sento que Podemos es el comunisme, doncs per primera vegada a la meva vida , votaré comunista , espero que hi hagi un govern amb forces de esquerra i que el Partit Popular estigui fora del govern.
El 18 de Juliol de aquest any farà 80 anys del cop d’estat d’una part del exercit contra la República, tres anys després va començar una dictadura que semblava que ja havíem superat. Aquesta setmana molta gent ha descobert que encara falta molt, o potser que no es superarà mai.
Repeteixo el fragment de la pel·lícula : “La Lengua de las mariposas”, per mi val la pena, el discurs del mestre sempre s’ha frustrat per el poder .
Ya que voy a ser comunista por un día , te elijo a ti , Miguel Hernández , comunista del pueblo , como mi compañero , palabra que tanto para los anarquistas como para los comunistas es muy importante.
Per cert Pablo o Pedro o als dos , quant estigueu al govern continuaré lluitant contra vosaltres per què sou el Poder i el Poder no canvia mai de maneres encara que canviï de mans.
No parlo de seguir les instruccions d’un entrenador de qualsevol disciplina esportiva, no , això va de la disciplina “legionària” dels integrants dels partits polítics .
Aquesta última setmana amb la compareixença al Parlament de Catalunya del director de la Oficina Antifrau, hem pogut veure la actuació del representant del Partit Popular, un autèntic “soldat”, complint la seva tasca de no incriminar al compareixent , doncs si no ho feia així també incriminava al ministre que es del seu propi partit. Hem pregunto si val la pena tanta renuncia a la lògica.
Setmana més tranquil·la a Gracia i moguda com sempre a les ràdios i mitjans públics. Dos dels temes han sigut: okupació i tribunal constitucional.
No crec en la okupació de segones residencies, i penso que el moviment okupa tampoc hi creu. Si crec en el significat primari de la okupació: ”Demostrem que un habitacle abandonat es pot recuperar i lluitem amb la propaganda de les nostres accions que existeix la especulació amb l’habitatge.” Segur que altres persones veuen mes significats ,tant positius com negatius.
El tribunal constitucional ha fet que es qüestioni la seva actitud , frenant lleis catalanes que farien que les empreses, normalment bancs , que tenen molts habitacles es veiessin obligats a acceptar dacions en pagament i a oferir habitatges en condicions socials de lloguer. No s’ha de pensar molt per saber qui surt afavorit de les decisions del govern espanyol en aquests temes d’habitatge .
La Constitució no parla explícitament de la okupació, però si la llegeixes amb una actitud oberta d’afavoriment d’una ocupació complerta d’habitatges en condicions especials , podria dir se que no la penalitza.
Aquesta setmana hi vist una pintada que em dona la esperança de que la okupació com ideologia continuarà : “Okupar hasta morir”.
No cal morir per res, però en les frases fetes la paraula morir té un significat moltes vegades hiperbòlic
La pel·licula “The Edukators” ens mostra que siguin molts o pocs, viure i lluitar per una causa està al cap de moltes o poques persones, i si ho fas passió no t’importa que agradi a molta o poca gent.
P.D: Podia haver rigut, però la presó no fa gracia, ahir al ple del Parlament el Sr. Albiol va parlar d’ordres del govern als mossos per que no fessin detencions. Sr. Albiol, no pateixi , la Generalitat es Estat i quan l’interessa, i son moltes vegades, recorre els veredictes que no li son favorables al que els seus advocats demanan.
Aquesta setmana hem viscut diferents esdeveniments a Gracia: un desallotjament , manifestacions, disturbis, declaracions de tot tipus de persones, tertulians, polítics, persones del carrer.
Un del temes principals ha sigut la proporció o desproporció de la actuació policial, opinions de tota mena , majoritàries cap a preservar el bon nom i actuació dels mossos de esquadra, la policia autonòmica. Per acabar la setmana hem tingut la sentencia sobre el “cas Quintana”, absolutòria per falta de proves però amb moltes frases que parlen entre línies de la falta de transparència de les investigacions per part de les autoritats competents i la seva policia.
A la vegada estic llegint el llibre de Manuel Ayllon “Granada 1936”, una novel·la sobre la vida de Federico García Lorca, els seus últims dies, mal que em pesi i salvant las distancies el poder sempre busca dominar i moltes vegades no busca la veritat, només la troba quan l’interessa.
En una de les tertúlies, com sempre un dels temes principals era el perquè la gent que es manifesta pacíficament no recrimina ni condemna als violents, em va agradar la resposta de un altre tertulià , per mi, correcta i sensata , si es parla de sobreactuació policial de una part del mossos, no només en aquesta actuació, sinó en general perquè els mossos que no tenen cap interès en picar per picar, no intenten que això no passi.
Per mi aquest es l’error i el “cas Quintana” i la seva sentencia ho aclareix, l’Estat i les sever forces sempre tenen la raó i sinó apliquen l’article primer.
19 de Maig, al programa L’Oracle de Catalunya Radio hi ha un representant d’un dels sindicats dels mossos d’esquadra. Eureka per primera vegada hi sentit una cosa que jo veig obvia però que mai havia sentit dir a un policia: “Sempre hem d’obeir una ordre de la superioritat”. La pregunta de l’altre tertuliana era : “es pot fer objecció de consciència davant una ordre que consideres equivocada”. Bé com diria en Bernd Schuster: “No hace falta decir nada más”.
Jo personalment ja vaig tenir suficient “obediència debida” a la mili 1978.
Primavera del 2.016, la Europa de les imposicions torna a marcar la seva” llei”, i un altre govern europeu imposa a la seva ciutadania una llei retrograda.
Aquí teniu un extracte de l’article publicat a ara.cat:
El primer ministre francès, Manuel Valls, ha anunciat aquest dimarts que ha decidit recórrer a un article de la Constitució que li permet aprovar el seu projecte de llei de reforma laboral sense sotmetre’l a la votació de l’Assemblea Nacional.
Valls ha destacat aquest dimarts, en una acalorada sessió parlamentària de control al govern, que torna a fer ús del mateix instrument perquè “el país ha d’avançar” i perquè “les relacions salarials i els drets dels treballadors han de progressar”.
A França ja han començat les protestes i les manifestacions, i aquesta vegada no son només les barriades perifèriques, tot un país està darrera d’una reivindicació i a la vegada lluitant per evitar actes del govern que son constitucionals però a la vegada injustos.
A ningú se li caurà la cara de vergonya, i potser algú dirà la frase repetitiva de “Mes Europa”. Però com dirien a la historia interminable: “aquesta es un altre historia”.
