Hi ha una praderia al meu món perfecte,
on el vent fa ballar les branques d’un arbre
i dibuixa taques lleopardines de llum sobre la superfície d’un llac.
L’arbre s’alça majestuós
i ell només fa ombra al món que jeu als seus peus.
I és aquí, el bressol de tot el que m’importa,
on guardo cada record teu.
I quan em sento congelada a l’odi de la realitat
lluny dels teus ulls plens d’amor,
torno a aquest lloc, tan proper a mi,
i trobo el consol de la simple perfecció de conèixer-te.

Poema que inicia la pel·lícula Wind river