Començo aquestes línies amb un record per els principals protagonistes del documental la Patri, el Rodrigo, el Juan i l’Alex.
També la meva solidaritat amb les persones que van estar  al costat d’elles, moltes sense ser família però lluitant per la seva llibertat.
No havia tornat a veure el documental des de que el van fer a la televisió, hi vist detalls que hem vam passar per alt i he quedat molt més impressionat.
Aquesta punta del iceberg es molt gran, injustament gran, la repugnància moral que explica la historia ens fa veure lo injusta i repressiva que es la societat que vivim.
Un altre dia escriuré sobre aquesta historia, que jo vaig conèixer la mateixa matinada: “Incidents al carrer Sant Pere Més Baix, guàrdia urbà ferit”. Després vaig seguir les vivències de la mare de Rodrigo, per ajudar al seu fill, davant dels judicis que va tenir , un d’ells mediàtic.
Avui toca parlar de la resta del iceberg, surt poc a la tele, una mica a les noticies perquè els ciutadans es sentin protegits, del grups antisistema que volen “destruir”, es podria també dir canviar, el sistema.
Aquest iceberg de repressió , injustícia, maltractaments, molts d’ells psicològics, fan que durant molt de temps les persones que volen millorar aquest sistema siguin perseguides injustament.

A Sant Andreu del Palomar, la cartelleria  es important , les cases ocupades , tant com llocs per viure com ateneus per que la gent pugui gaudir de relacions amb altres persones, son un punt de referencia per veure la evolució de la repressió.

“No importa el tiempo no es real
Lo que un día fuimos quedara
Grabado en las cenizas de la eternidad”

Melendi “CENIZAS EN LA ETERNIDAD”

Ja fa anys que es va estrenar la pel·lícula la “Capsa de musica” que explicava la historia d’una família americana d’origen hongarès, en la que el pare es acusat de crims de guerra durant la segona guerra mundial .

“La capsa de música”

No van ser només els membres de la Gestapo els encarregats de fer el genocidi en aquella guerra a molts països europeus van haver hi assassinats i deportacions.
70 anys després el govern d’Europa decideix que donaran asil als refugiats de la guerra de Síria. Triguen poc temps en adonar-se de quina es la “solidaritat” del molts europeus . Han sigut il·lusos o potser entabanadors , sabien que no es podia fer, però ha pogut més la fatxenderia de les rodes de premsa venen el vostre “pla”.
No cal anar gaire lluny, alguns europeus viatgers per el futbol, han demostrat a Madrid, Barcelona i Roma quina es la seva solidaritat davant del diferent i pobre.
I algú li fa por marxar d’aquesta Europa? Com era allò de Jesucrist amb els fariseus?

16 de Març del 2016, torno a passar per el Coll i recordo la tarda que vam estar junts. Vas venir a buscar-me i vam anar al campament .Una passejada per els voltants , i dues hores al costat del foc parlant amb els valents , una gent preparada per resistir , un ideari net , i tu recolzant-los per pura solidaritat .Com sempre , que orgullós vaig estar de tu.

Ens ve una prova important, a la gent li costa i li costarà comprendre que tu estàs preparat per passar-la . La vida es historia i aprenentatge, cada persona viu la seva vida i rep uns inputs diferents.
Jo sé que tu saps que resistir es vèncer i resistiràs, quan tot passi ,la vida continuarà i podràs explicar més coses i experiències.
També sé que tu entendràs les imatges.

El març del 1.978 vaig arribar a Vitoria, començava la mili. No sé quan va ser però vaig anar a una rambla a Vitoria, on hi ha una placa que recorda als caiguts el 3 de Març del 1.976,
Ara han passat 40 anys dels assassinats, vaig conèixer els fets per la música de Lluis Llach, el disc “Campanades a mort”, el va publicar al 1.977. Com era normal la noticia va ser pràcticament silenciada per la premsa.
Em bé a la memòria el Març de 1.975, era el 1er any d’universitat , vaga el 2 de Març , tallada de la Diagonal amb bancs de les aules i els nois de cursos superiors que ens van explicar per que es feia, havien matat a Salvador Puig Antich, un any abans , i nosaltres a la inòpia.
Ara continua igual als mitjans de comunicació, les noticies dels diaris i cadenes populars, jugant amb la informació interessada. Fan que les noticia surtin a la palestra o desapareguin, sort de les xarxes socials, de moment.

Jendea ez dugu ahaztu. “El poble no oblida”

Ha sigut una bona comèdia les intervencions del Sr.Pedro Sanchez i del Sr.Albert Rivera, agraint-se mútuament l’acord entre els seus partits. El que fa poder tocar cuixa , el poder es molt atraient per qui la seva ideologia es una mica com els principis de Groucho Marx .
Cap problema, veurem la segona part , serà al Juliol o Setembre i potser ja es pugui fer un pacte PP i Ciudadanos .
Com els debats universitaris en que la classe ex divideix en dos grups que han de defensar la opció que els s’hi toqui . El gran “debatidor” pot defensar una opció contraria a la d’ara.

Comencem el Març de 2016, avui 1 de Març, surt de la presó de Logroño , Arnaldo Otegui, després de 6 anys i 6 mesos de presó, molts dies, amb una acusació agafada amb pinces .Ell ho ha dit “ A Espanya hi ha presos polítics”. Hi pensat en el que demà recordem, 2 de Març , 42 anys de la mort de Salvador Puig Antich, un pres polític executat a “garrote vil”, acusat de la mort d’un policia , les proves agafades també amb pinces més antigues. El dia 3, 40 anys del successos a Vitoria, obrers morts a trets i la frase del ministre del interior: “La calle es mía” . Deu ser difícil ser ministre del interior i ser coherent amb el discurs públic.
I no penseu que això acabarà, no, no , l’Estat necessita mantenir un estat d’alerta per mantenir tota la seva força i burocràcia.
No importarà qui governi, l’ordre públic es una icona que s’ha de protegir i per tant les presons aniran coneixen gent que probablement no haurien d’entrar.
El Estat mai reconeixerà que hi ha presos polítics, probablement per ell ,els que ho creiem potser estem bordejant el delicte.

Probablement hi a una altre títol amb català, però la pel·lícula es molt interesant , un parell de soldats anglesos son confosos a l Afganistan amb Deus. Tot acaba fatal quan descobreixen que no son divinitats.
Amb el discurs d’avui de Pedro Sánchez, sembla que vulgui emular als dos anglesos, espera que mai descobreixin que farà la meitat del que està dient.

Penso que ha tingut por de plantejar un discurs trencador, coherent i valent, imagino que els que haguessin tallat el pont haguessin sigut els seus propis “col·legues” de partit.