Fa anys la frase era “antes roja que rota”, només cal canviar el primer adjectiu .Continua sen una prioritat ideològica la unitat geogràfica : el que una comunitat autònoma, nació per altres, fos independent seria irremediable .La corrupció campa per tot arreu però la gent la ignora davant el repte independentista.
L’Estat , medis de comunicació i poders fàctics creen un estat d’opinió abassegador per crear un vot autoritari. La nova democràcia triomfa.
Argentina 1982, un poble oprimit , un govern d’una dictadura militar busca un enemic extern i el poble celebra la nova aventura i aplaudeix als militars. I la vida va continuar…..per alguns ,altres es van quedar a Malvines.
Potser només per aquest anunci no hagués fet aquesta entrada, quin anunci, es veritat, torno a caure en el parany de que la gent em llegeix el pensament. “Una mestra d’una escola llegeix una redacció d’un nen que explica que el seu pare està molt poc a casa, etc. Tot molt ben redactat, el nen ja té una edat, al final descobreix que el seu pare treballa al RACC i està ajudant a la gent” . Ostres ningú li ha explicat al nen la feina del seu pare, no hagués patit tant,.Bé això no es real, es publicitat virtual per entrar dintre del còrtex cerebral de la gent que veu l’anunci i pensi que es important ser soci del RACC.
Torno al començament, escolto al Sr.Gerardo Pisarello , tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, explicant com es d’important que la gent conegui el que va ser el franquisme, i que hi ha molta ignorància en aquest tema. Carai i els avis, pares , mestres no els hi han parlat de la historia d’Espanya i de Catalunya. D’aquí un temps no farà falta una exposició sobre el Pokemon go.
Potser haurem de tornar a potencia la tradició de la cultura oral, entre generacions.
A la pel·lícula de François Truffaut, ”Fahrenheit 451”, es creman els llibres, per que no serveixen per res. Potser per que els nens escoltin ,s’haurà de baixar la producció de maquinetes de jocs.
Les noticies polítiques ens venen com tsunamis , podem triar quina o quines volem estudiar, comentar o parlar.
Jo escriuré sobre les noves democràcies i ho faré amb dos exemples: Espanya i Turquia, països amb governs votats majoritàriament o amb majoria absoluta per els seus ciutadans.
Parlaré dels ciutadans , no importarà si el govern que després hi haurà, serà poc o molt democràtic , el més important es que manin i decideixin.
I ara ve el que ve: “manar i decidir polítiques que son dubtosament democràtiques”, però com el poble els hi ha donat els vots diuen que estan legitimats”
Sempre sacrificis per la mateixa batalla…….quants Bucefalos s ‘han de perdre en el camí.
Hi ha molta gent que s’emociona amb les pel·lícules dels còmics de Marvel, jo m’emociono amb les pel·lícules amb sensacions, emocions, patiments…de la gent, que per mi es la vida real que ets pots trobar en qualsevol moment.
Fa molts anys quan vaig veure la pel·lícula “El ventre del arquitecte”, vaig “gaudir” de la historia. Vaig gaudir amb la pel·lícula i la emoció va ser molt intensa amb la cançó “Struggle for pleasure”, quan hi descobert la traducció : “Lluita per plaer”.
Wim Mertens i els seus acompanyants un plaer sense lluita.
Segueixo al periodista Xavier Mas de Xaxàs , tant a la premsa com a la radio. Avui dissabte crec que el seu article es 100 x 100 a la diana .Hem tornat a la època de l’Imperi Romà i el seu entorn.
Doneu-me una palanca i un punt de suport i mouré el mon, Arquímedes va dir ho en grec, feu servir quatre paraules i el mon canviarà per bé o per malament: Ètica, èpica, talent i idees.
En una societat en la que impera la ètica els valors humans son més apreciats, quan la èpica es alta s’ afavoreixen causes mes nobles, si el talent es gran tot es més fàcil i si les bones idees son la base de les accions humanes el mon d’aquesta gent funciona millor , molt millor.
Aquest mes de Juliol un tribunal d’Estats Units ha declarat culpable a un militar xilè de la mort del cantant Victor Jara, que ara tindria 84 venerables anys i uns genocides el van torturar i matar per lluitar per la llibertat
Pocs anys més tard, vaig conèixer a Orianna Fallaci i el seu llibre en castellà “Un hombre” , la historia de la seva vida amb Alekos Panagoulis.
Em va impressionar la historia tota la meva vida i rumiava el que ell va fer o faria davant de tots els nous esdeveniments que han anat passant.
Els últims resultats de les eleccions al Parlament espanyol, el 26 de Juny del 2016, m’han fet pensar en l’Alekos i he descoberts un article que m’ha agradat molt.
“El eterno poder que nunca muere, que cae siempre para resurgir de sus cenizas, aunque se crea haberlo vencido con una revolución o una matanza que llaman revolución, en cambio, hele aquí de nuevo intacto, tan solo con distinto color: aquí negro, allá rojo, amarillo, verde o violeta, mientras el pueblo sufre, acepta o se adapta”.
Su crítica también es al pueblo, al que describe como un monstruo, nacido de hombres que han renunciado a su carácter de individuos para dejarse integrar a una masa sin pensamiento propio, para convertirse en borrego de ideas imperantes. Un monstruo que traiciona a sus héroes y que no merece sacrificio alguno.”
Con dolor, la escritora cierra la novela con esta hermosa frase: “Confío en que seas un hombre como siempre lo he soñado, dulce con los débiles, feroz con los prepotentes, generoso con quien te quiere y despiadado con quien te manda”, escribe.
Una altra data, any 1976 . Palau Municipal dels Esports de Barcelona, Quilapayún “El pueblo unido jamás serà vencido” i ens ho vam creure.
Dos dates, divendres 24 de Juny , llegeixo al diari ara les declaracions del director de l’Oficina Antifrau de Catalunya respecte al tema de les seves converses amb el ministre de l’interior: “La falta d’ètica no és una causa per al cessament”.
Segona data 26 de Juny, eleccions generals a Espanya, pujada de vots i escons del PP, queda clar que la ètica no conta, el més important es esclafar al adversari de la manera més ferotge possible , sempre recordo la frase de la pel·lícula “Pequeños guerreros”: “No hay piedad con los Gorgonitas”.
Es veritat, cap pietat, hi descobert que el més important es acabar amb l’adversari, en aquesta època democràtica el vots son les bales, els partits polítics i els seus mitjans de comunicació públics i privats el seu exercit.
Fa un temps vaig sentir a la radio, una frase: “Por lo menos ahora no nos matan”.
Ja fa més de quaranta anys que vaig descobrir el moviment llibertari , érem pocs, la gent preferia la militància als partits que semblaven més d’esquerres i el PCE i el PSUC ho semblàvem, quan vam començar a saber la historia dels anys 30, els anarquistes ens vam allunyar , personalment després vaig veure que la idea havia sigut bona.
Avui diumenge torna a haver i votacions i per totes bandes menys per una, com una península, sento que Podemos es el comunisme, doncs per primera vegada a la meva vida , votaré comunista , espero que hi hagi un govern amb forces de esquerra i que el Partit Popular estigui fora del govern.
El 18 de Juliol de aquest any farà 80 anys del cop d’estat d’una part del exercit contra la República, tres anys després va començar una dictadura que semblava que ja havíem superat. Aquesta setmana molta gent ha descobert que encara falta molt, o potser que no es superarà mai.
Repeteixo el fragment de la pel·lícula : “La Lengua de las mariposas”, per mi val la pena, el discurs del mestre sempre s’ha frustrat per el poder .
Ya que voy a ser comunista por un día , te elijo a ti , Miguel Hernández , comunista del pueblo , como mi compañero , palabra que tanto para los anarquistas como para los comunistas es muy importante.
Per cert Pablo o Pedro o als dos , quant estigueu al govern continuaré lluitant contra vosaltres per què sou el Poder i el Poder no canvia mai de maneres encara que canviï de mans.
No parlo de seguir les instruccions d’un entrenador de qualsevol disciplina esportiva, no , això va de la disciplina “legionària” dels integrants dels partits polítics .
Aquesta última setmana amb la compareixença al Parlament de Catalunya del director de la Oficina Antifrau, hem pogut veure la actuació del representant del Partit Popular, un autèntic “soldat”, complint la seva tasca de no incriminar al compareixent , doncs si no ho feia així també incriminava al ministre que es del seu propi partit. Hem pregunto si val la pena tanta renuncia a la lògica.