El març del 1.978 vaig arribar a Vitoria, començava la mili. No sé quan va ser però vaig anar a una rambla a Vitoria, on hi ha una placa que recorda als caiguts el 3 de Març del 1.976,
Ara han passat 40 anys dels assassinats, vaig conèixer els fets per la música de Lluis Llach, el disc “Campanades a mort”, el va publicar al 1.977. Com era normal la noticia va ser pràcticament silenciada per la premsa.
Em bé a la memòria el Març de 1.975, era el 1er any d’universitat , vaga el 2 de Març , tallada de la Diagonal amb bancs de les aules i els nois de cursos superiors que ens van explicar per que es feia, havien matat a Salvador Puig Antich, un any abans , i nosaltres a la inòpia.
Ara continua igual als mitjans de comunicació, les noticies dels diaris i cadenes populars, jugant amb la informació interessada. Fan que les noticia surtin a la palestra o desapareguin, sort de les xarxes socials, de moment.

Jendea ez dugu ahaztu. “El poble no oblida”

Ha sigut una bona comèdia les intervencions del Sr.Pedro Sanchez i del Sr.Albert Rivera, agraint-se mútuament l’acord entre els seus partits. El que fa poder tocar cuixa , el poder es molt atraient per qui la seva ideologia es una mica com els principis de Groucho Marx .
Cap problema, veurem la segona part , serà al Juliol o Setembre i potser ja es pugui fer un pacte PP i Ciudadanos .
Com els debats universitaris en que la classe ex divideix en dos grups que han de defensar la opció que els s’hi toqui . El gran “debatidor” pot defensar una opció contraria a la d’ara.

Comencem el Març de 2016, avui 1 de Març, surt de la presó de Logroño , Arnaldo Otegui, després de 6 anys i 6 mesos de presó, molts dies, amb una acusació agafada amb pinces .Ell ho ha dit “ A Espanya hi ha presos polítics”. Hi pensat en el que demà recordem, 2 de Març , 42 anys de la mort de Salvador Puig Antich, un pres polític executat a “garrote vil”, acusat de la mort d’un policia , les proves agafades també amb pinces més antigues. El dia 3, 40 anys del successos a Vitoria, obrers morts a trets i la frase del ministre del interior: “La calle es mía” . Deu ser difícil ser ministre del interior i ser coherent amb el discurs públic.
I no penseu que això acabarà, no, no , l’Estat necessita mantenir un estat d’alerta per mantenir tota la seva força i burocràcia.
No importarà qui governi, l’ordre públic es una icona que s’ha de protegir i per tant les presons aniran coneixen gent que probablement no haurien d’entrar.
El Estat mai reconeixerà que hi ha presos polítics, probablement per ell ,els que ho creiem potser estem bordejant el delicte.

Probablement hi a una altre títol amb català, però la pel·lícula es molt interesant , un parell de soldats anglesos son confosos a l Afganistan amb Deus. Tot acaba fatal quan descobreixen que no son divinitats.
Amb el discurs d’avui de Pedro Sánchez, sembla que vulgui emular als dos anglesos, espera que mai descobreixin que farà la meitat del que està dient.

Penso que ha tingut por de plantejar un discurs trencador, coherent i valent, imagino que els que haguessin tallat el pont haguessin sigut els seus propis “col·legues” de partit.

Ultima setmana de Febrer i comença la setmana del mòbil a Barcelona, durant el dia a la Fira i per la nit on es pugui.
Els treballadors del Metro aprofiten per reivindicar millors condicions salarials i de feina, els tertulians de radio, premsa i televisió aprofiten per fotre canya als vaguistes.
Uns i altres vivint de la seva condició privilegiada, sempre serà una condició privilegiada treballar per una empresa pública, bon conveni i vagues ben visibles. Els tertulians aprofiten per llençar als lleons als treballadors i uns i altres es retro alimenten.
Uns i altres aprofitant les misèries i necessitats del “perdedors” per guanyar punts.
Dels mòbils connection poc a dir , una ciutat rendint pleitesia, una part dels “emprenedors” fent negoci i “la gran aposta” son les ulleres  de realitat virtual.
No cal les ulleres , una gran part ja fa temps que no volem viura  la realitat virtual  que ens volen imposar. Per mi ja os podeu guardar les ulleres , prefereixo una passejada per la vora del Besós que anar a Tahití amb la vostre realitat virtual.

“L’home del piano”, una cançó de perdedors, mòbils: comunicació urgent i immediatesa , sense adonar-nos que estem perden la comunicació directa i personal .

Veient el programa 30 minuts d’ahir, farien bé les autoritats guardant una mica dels beneficis de la setmana,per estalviar per programes de recuperació de addiccions al mòbil.

Como diria Piqué: “Todo empezó con Kevin Roldán” , en el caso de Felipe González  todo empezó con sus incumplimientos  con el pueblo saharaui, cuando llegó al poder.

A los veinte años…..

Un enlace con un blog que da una buena opinión sobre el tema. Para mí es una pena que la frase de Winston Churchil “Si a los veinte años no eres de izquierdas no tienes corazón, si a los cuarenta no eres de derechas no tienes cerebro”, se vea como una cosa lógica.

Por lo que respecta a Felipe Gonzalez, claro ejemplo de la tesis de Churchil.

Después de la comida-reunión en Madrid, de las viejas glorias, que ejercieron el poder, tener lo siguen teniendo, hay más veteranos que añadir a la” lista Churchil”.

PERSONALMENTE, PREFIERO LA LIBERTAD A CUALQUIER EDAD.

Segons la advocadessa de l’Estat, la frase “Hacienda somos todos”, es només un slogan publicitari. Creat, com la Constitució ,l’any 1978.
El problema no es la frase , el problema es quanta gent protestarà per aquesta frase.
Segur que molts més s’aixecaran molt d’hora per tenir una nòmina o poder pagar els autònoms i dir “Hacienda somos todos”.

La cançó de Ana Belén , “Cada mañana a las seis”.

Avui 3 de Gener del 2016 , la CUP prendrà una decisió sobre la investidura del proper President de la Generalitat. Serà a favor o en contra, obvi, si no hi ha empat.
Tant a nivell català com espanyol les decisions son molt difícils, però les decisions importants normalment son difícils . Els partits que eren hegemònics no volen perdre les seves prebendes , diuen que unes noves decisions no canviarien gaire el panorama, per mi un error , les declaracions post eleccions faran que les properes eleccions a Catalunya i a Espanya siguin com una segona volta, amb les idees mes clares per els electors.
I recordeu que les eleccions les guanya qui pot formar govern.
La decisió de Sophie, una gran pel·lícula, la decisió d’una mare, que marcarà tota la seva vida.

Una mica de sentit comú als “jefes” que han parlat aquets últims quinze dies. El melodrama es millor guardar ho per el teatre.

Este año, otra vez un gran disgusto para el Sr.Ministro de Interior, vuelven las grandes discusiones  que se produjeron en toda Cataluña en la Navidad de 2014 , pero esta vez en toda España. “El  PSOE tiene que apoyar al PP en la investidura” “Ciudadanos ha vendido su alma al diablo”, etc. Grandes discusiones que enturbiarán la paz y armonia navideña.

Espero que no se declare catastrofe nacional que la gente pueda hablar de politica, sociedad, etc, en todas las familias hay diversidad de opiniones, no sólo en las catalanas.

¿Que hemos hecho para merecer esto?

Un article de Neus Tomás al Periodico, coherent, real i pràgmatic.

Una bona metàfora la del contenidor, serveix per les votacions i a la vegada per comprovar com hem anat llençant al contenidor les nostres il·lusions de que Espanya canviés, Europa canviés, el mon canviés i res de res de res.
Abstenció, si o no, per mi si , els que vulguin la independència: abstenció , els que vulguin un país millor: abstenció. Diferents persones amb les mateixes idees, uns governants i futurs governants que només volen o imposar les seves idees o fer veure que escolten les idees de la gent.
Per mi la única manera de que es donin compte de les seves errades es una abstenció espectacular, el 50% podria ser una bona xifra.