Que bones son les sorpreses positives, havia sentit parlar i vist tràilers de publicitat de la pel·lícula “La vida secreta de Walter Mitty”, la veritat es que no em cridava l’atenció però sorpresa , quina pel·lícula, quina historia, i quina musica.
Quan al principi de la pel·lícula els nou cap de la empresa es riu del protagonista i li canta una estrofa de Space Oditty, la noia protagonista li comenta que no faci cas que el”Major Tom, no es un boig, sinó una persona que arrisca i no té por”.Primer “puntazo” per mi, però quan la pel·lícula ja està a Groenlandia i en Walter ha de començar per fí l’aventura dintre del seu cap sona “Space Oditty”
Tots tenim o hem de tenir una vida secreta i especial , imaginar coses no es un estat de bogeria , “l’important no és només arribar a un destí, sinó gaudir del camí”.
Ja fa anys que es va estrenar la pel·lícula la “Capsa de musica” que explicava la historia d’una família americana d’origen hongarès, en la que el pare es acusat de crims de guerra durant la segona guerra mundial .
No van ser només els membres de la Gestapo els encarregats de fer el genocidi en aquella guerra a molts països europeus van haver hi assassinats i deportacions.
70 anys després el govern d’Europa decideix que donaran asil als refugiats de la guerra de Síria. Triguen poc temps en adonar-se de quina es la “solidaritat” del molts europeus . Han sigut il·lusos o potser entabanadors , sabien que no es podia fer, però ha pogut més la fatxenderia de les rodes de premsa venen el vostre “pla”.
No cal anar gaire lluny, alguns europeus viatgers per el futbol, han demostrat a Madrid, Barcelona i Roma quina es la seva solidaritat davant del diferent i pobre. I algú li fa por marxar d’aquesta Europa? Com era allò de Jesucrist amb els fariseus?
16 de Març del 2016, torno a passar per el Coll i recordo la tarda que vam estar junts. Vas venir a buscar-me i vam anar al campament .Una passejada per els voltants , i dues hores al costat del foc parlant amb els valents , una gent preparada per resistir , un ideari net , i tu donat suport per pura solidaritat .Com sempre , que orgullós vaig estar de tu.
L’any 1966 es detingut i acusat d’assassinat el boxejador Rubín Carter. No van caldre proves un atestat policial erroni, o falsejat potser, un fiscal amb ganes d’acusar i com sempre un jutge al que li presenten proves i testimonis, que costa rebutjar , i la LLEI es compleix.
Rubin Carter, la seva vida
Es una llàstima que per una persona que té pocs recursos econòmics la llei pugui ser tan implacable.
Rubin Carter va estar quasi 20 anys a la presó, després de una sentencia injusta, qui va tenir la culpa ?
La pel·lícula de la seva vida es molt interesant i al any 2016 continua sent normal les acusacions sense gran fonament jurídic però amb testimonis de procedència massa partidista.
No es difícil pensar en la quantitat de persones que son injustament condemnades amb una maquinaria LEGAL , “justa e implacable”.
Ens ve una prova important, a la gent li costa i li costarà comprendre que tu estàs preparat per passar-la . La vida es historia i aprenentatge, cada persona viu la seva vida i rep uns inputs diferents.
Jo sé que tu saps que resistir es vèncer i resistiràs, quan tot passi ,la vida continuarà i podràs explicar més coses i experiències.
També sé que tu entendràs les imatges.
El març del 1.978 vaig arribar a Vitoria, començava la mili. No sé quan va ser però vaig anar a una rambla a Vitoria, on hi ha una placa que recorda als caiguts el 3 de Març del 1.976, Ara han passat 40 anys dels assassinats, vaig conèixer els fets per la música de Lluis Llach, el disc “Campanades a mort”, el va publicar al 1.977. Com era normal la noticia va ser pràcticament silenciada per la premsa. Em bé a la memòria el Març de 1.975, era el 1er any d’universitat , vaga el 2 de Març , tallada de la Diagonal amb bancs de les aules i els nois de cursos superiors que ens van explicar per que es feia, havien matat a Salvador Puig Antich, un any abans , i nosaltres a la inòpia. Ara continua igual als mitjans de comunicació, les noticies dels diaris i cadenes populars, jugant amb la informació interessada. Fan que les noticia surtin a la palestra o desapareguin, sort de les xarxes socials, de moment.
Ha sigut una bona comèdia les intervencions del Sr.Pedro Sanchez i del Sr.Albert Rivera, agraint-se mútuament l’acord entre els seus partits. El que fa poder tocar cuixa , el poder es molt atraient per qui la seva ideologia es una mica com els principis de Groucho Marx .
Cap problema, veurem la segona part , serà al Juliol o Setembre i potser ja es pugui fer un pacte PP i Ciudadanos .
Com els debats universitaris en que la classe ex divideix en dos grups que han de defensar la opció que els s’hi toqui . El gran “debatidor” pot defensar una opció contraria a la d’ara.
Comencem el Març de 2016, avui 1 de Març, surt de la presó de Logroño , Arnaldo Otegui, després de 6 anys i 6 mesos de presó, molts dies, amb una acusació agafada amb pinces .Ell ho ha dit “ A Espanya hi ha presos polítics”. Hi pensat en el que demà recordem, 2 de Març , 42 anys de la mort de Salvador Puig Antich, un pres polític executat a “garrote vil”, acusat de la mort d’un policia , les proves agafades també amb pinces més antigues. El dia 3, 40 anys del successos a Vitoria, obrers morts a trets i la frase del ministre del interior: “La calle es mía” . Deu ser difícil ser ministre del interior i ser coherent amb el discurs públic.
I no penseu que això acabarà, no, no , l’Estat necessita mantenir un estat d’alerta per mantenir tota la seva força i burocràcia.
No importarà qui governi, l’ordre públic es una icona que s’ha de protegir i per tant les presons aniran coneixen gent que probablement no haurien d’entrar.
El Estat mai reconeixerà que hi ha presos polítics, probablement per ell ,els que ho creiem potser estem bordejant el delicte.
Probablement hi a una altre títol amb català, però la pel·lícula es molt interesant , un parell de soldats anglesos son confosos a l Afganistan amb Deus. Tot acaba fatal quan descobreixen que no son divinitats.
Amb el discurs d’avui de Pedro Sánchez, sembla que vulgui emular als dos anglesos, espera que mai descobreixin que farà la meitat del que està dient.
Penso que ha tingut por de plantejar un discurs trencador, coherent i valent, imagino que els que haguessin tallat el pont haguessin sigut els seus propis “col·legues” de partit.
Muy buena película “All that jazz” cuya traducción es el título de esta entrada, con una canción final “Bye bye life” llena de ritmo y con un final previsible.
A partir del 1 de Marzo será un espectáculo el Parlamento de España, cuatro finos estilistas y sus cohortes explicando todo con las menos explicaciones posibles y las máximas elucubraciones. Bien, ahí estamos, una buena demostración de la pura y dura especulación de ideas.
De momento no dan para más, tendremos paciencia y esperaremos que viendo lo que había en la generación de los 80-90, que estos días ha salido un poco a la luz pública, la “especie” va mejorando.
Si podéis escuchad la canción, tiene de todo , como el debate , dulzura, tranquilidad ,energía…. Acabará el espectáculo y volverá la crispación.
