La primera vegada que em van preguntar si patiria per que no podia jugar a bàsquet, vaig pensar que feia dies que jugava el meu avatar. Jo en tinc dos i fan coses que jo no puc fer .
Tenir avatars fa que el cervell generi gran quantitat de endorfines i si ho fas amb passió gaudeixes tant o més que fen t´ho personalment.
Els avatars poden créixer geomètricament, creus amb alguna cosa, pateixes per ella, penses en ella i la resta ho fan els avatars.
Però el súmmum es poder parlar amb ells, intercanviar opinions i a vegades veus que ells fan coses exactament com jo las hagués fet. Només algunes, ells com avatars son molt superiors a mi i fan coses que jo només puc somiar .
El avatar que no juga a basquet, fa que continuï creient que val la pena lluitar per un mon diferent, i que jo pugui explicar que pot haver un mon millor a la gent que em vulgui escoltar, el meu avatar ho pot aconseguir.
Per cert l’altre  avatar, diumenge juga de base, quina passada portar l’equip. Jo això tampoc ho podria fer.